La periodista Sandra Córdoba ens aporta una visió diferent del torneig
Redacción El Polideportivo CV
Estem a les portes d’un torneig en el que hem posat molts esforços. Un torneig femení després del que férem en els xics ara fa pràcticament un mes. Entre un i altre el vertigen de passar pàgina en el masculí per a continuar amb la inèrcia i abordar el femení amb totes les energies necessàries per a tirar endavant aquest nou projecte.
Entre torneig i torneig van sorgint vivències que a nosaltres com a club ens enorgulleixen, i una d’elles és un article de la Periodista Esportiva Sandra Córdoba. Un escrit que demostra tot el que el club vol arribar a transmetre. Unes paraules amb una gran emotivitat que ens donen impuls per fer front a nous reptes. Vos deixem amb aquest article el títol del qual avança tot allò que ens va a aportar cadascuna de les paraules qued’ell eixen; Igual de diferents. Un article que exposa la complicitat dels equips participants en el torneig amb les usuàries i usuaris d’Aspromivise.
Igual de diferents
Arriba el diumenge. A la majoria ens ve al cap el mateix. Dia nostàlgic que inundem a base de records de l’ahir al ritme d’eixa playlist que et poses quan busques calma. Dia de sofà, manta i peli; la nostra ment es converteix en un còctel emocional de tot el que podria ser i no és. Les manetes del rellotge passen a càmera lenta. Sorgeixen una infinitat de preguntes sense respondre.
Està l’excepció que trenca la norma. Diumenges fugaços plens d’aprenentatge, d’enriquiment, dels que t’eixamplen una mica més el cor. Sé que és aquest tipus de diumenges des del moment en què camine portes endins del Pavelló Municipal Paco Cabanes “El Genovés”. Heu sentit alguna vegada eixa sensació de tindre un lloc on poder ser, on poder trobar-te mentre el món et fa creure que estàs perdut? Ja fa temps que la pista esportiva es va convertir en un escenari de vida per a molts dels jugadors del XVIII Torneig Nacional Cadet de Bàsquet, però va ser la lluentor en els ulls de Jesús i Ramón el que els va delatar. Ells són el segell d’Aspromivise. I juntament amb l’associació quatre equips més: València Bàsket, Joventut de Badalona, Coosur Reial Betis i l’organitzador, el CB Genovés Júnior. Quin creixement personal, i no, no sols per la seua altura. Tots ells passen a ser un quan mostren que el bàsquet i la inclusió són la simbiosi perfecta. Miren a l’esport amb ulls de convivència, amb ulls de diversitat.
Comença la final entre el Joventut de Badalona i el Reial Betis. La presentació dels jugadors dona pas a un enorme passadís de palmades i aplaudiments. I allí, entre el verd i negre del Joventut l’alegria de Ramón irradia amb força. Els espera per a xocar-los la mà. Ho saben ells, ho sabem tots: és una peça clau per a posar en marxa l’engranatge del club. Els primers segons del partit em remeten a un punt que ens sol moure per dins. Estem obsessionats a buscar la felicitat i a penes ens adonem quan la tenim enfront. 24 segons són suficients. I no sols per a llançar a canastra; també són el reflex de dos equips que flueixen en meitat de la incertesa, que omplin la pista de companyonia, llibertat, sacrifici, humilitat i complicitat.
Des de fora tot sembla màgic. I encara que els sons del baló es converteixen en la banda sonora per excel·lència, el riure de Jesús passa a ser com eixa cançó que t’encanta i tens en bucle des de fa dies. És en eixe instant quan m’adone que el llenguatge de veritat va més enllà de les paraules. Que quan Ramón abraça als seus companys de Badalona en cercle se sent pell amb pell, ànima amb ànima. Que un simple colp en el muscle a Jesús abans d’abandonar el pavelló està embolicat de calidesa, com quan et pega el sol en la cara un dia d’hivern. Que les mirades còmplices entre ell i David Soler són com la llar a la que vols tornar i de la que per a ser sincers, mai t’has anat. Que els somriures compartits no limiten les nostres capacitats. Que la confiança de l’ambient humanitza i que estimar-nos ens fa més grans.
Finalitza el partit amb la victòria del Reial Betis Basket. Rivalitat? Solament esportiva. Mire als equips. En els seus rostres tenen escrit valors com l’empatia, la comprensió, l’esperit de grup, l’admiració i l’amor. És clar. Per a ells, el bàsquet mai ha sigut només bàsquet.
Jesús es disposa a entregar l’MVP del torneig. Sense pressa, però sense pausa. Des de quan la discapacitat ha sigut una barrera per a viure amb intensitat? Mire al meu voltant i veig normalitat. Allí, enmig d’eixe escenari de la vida, tots som igual de diferents. Que important és saber que ja som molts els que veiem l’esport inclusiu com l’espill cap a una societat més justa, que entre la foscor del focus mediàtic, Aspromivise i els quatre equips llancen una mica més de llum al final del túnel.
Hui és diumenge, però no un diumenge qualsevol. És un diumenge d’aprenentatge, d’enriquiment, de fortalesa, dels que et fan ser millor persona. Em pregunte quants s’aniran contents a dormir esta nit. Em venen a la ment Ramón i Jesús. Quantes vegades ens diuen que al llit no ens n’anirem sense saber una cosa més. Lo de hui ha sigut més bé una dosi de realitat. Lo de hui ha sigut un pas decisiu per a derrocar prejudicis.